Com sabeu, el passat 23 d’abril vam celebrar la festa literària de l’Institut del Ter. Aquests dies anirem publicant els guanyadors a la nostra pàgina web. Segur que us agradaran molt. Comencem amb el primer premi de llengua catalana del 2n cicle. La guanyadora va ser Gemma Batlle, de 4t B, que va escriure una redacció angoixant sobre una noia obsessionada. El requisit que es donava a les bases del concurs és que hi havien d’aparèixer 3 frases fetes, que són les que trobareu amb negreta. Esperem que us agradi tant com ens ha agradat a nosaltres!
Redacció
Em vaig despertar i amb els ulls encara mig tancats vaig anar al lavabo a mirar-me el mirall. Aquell matí em veia molt inflada, així que no esmorzaria.
Em vaig vestir amb uns pantalons estrets i una dessuadora bastant gran que m’arribava fins a tapar-me les cuixes, la meva preferida. Em vaig maquillar amb presses ja que cada dia se m’enfosquien més les ulleres i hi estava més estona a tapar-me-les, però tot així encara em va quedar temps per fer uns quants abdominals abans de sortir de casa.
Tot anant cap a l’institut pensava que no té cap ni peus anar a un gimnàs pagant cada mes quan cremes prou calories caminant d’un lloc a l’altre i anant a córrer de tant en tant (això si controles l’alimentació, és clar). Vint-i-tres minuts després d’haver sortit de casa vaig arribar a l’institut, escoltant música per animar-me una mica.
Estava totalment immersa en la cançó quan el professor de química em va cridar l’atenció perquè em traguès els auriculars ja que ja era a dins l’institut. Quina manera d’aixafar-me la guitarra.
Després d’endreçar els auriculars i el mòbil a la motxilla em vaig anar a asseure per disposar-me a passar les sis hores de classe a la lluna pensant en les meves coses, com feia cada dia.
Em vaig asseure a esperar que arribés el professor corresponent, però en lloc d’això va entrar una noia jove i vaig suposar que ens venia a fer un taller o una xerrada. La noia va obrir una bossa i va començar a treure ingredients de menjar mentre explicava que faríem un taller de cuina. Ens va repartir el menjar a tots i quan vaig tenir els meus ingredients davant els vaig olorar. En aquell moment l’estómac se’m va remoure per la gana, tot recordant-me que el dia anterior no havia sopat ni dinat. Volia agafar alguna cosa i menjar-me-la però no podia, eren moltes calories, masses. L’estómac cada cop em rugia més però al mateix temps tenia ganes de vomitar. Havia de sortir d’allà. Em vaig aixecar per sortir de la classe mentre pensava alguna excusa però de cop em vaig trobar mirant el fusible del sostre des del terra, mentre tothom s’apropava a mi. Els ulls se’m van tancar lentament i recordo que per fi la meva panxa va callar.
Quan vaig tornar a obrir els ulls també veia un fusible, per aquest cop era de l’hospital. Vaig mirar al meu voltant i hi vaig veure els meus pares parlant amb un infermer. Aquest es va apropar i em va dir que m’havia desmaiat perquè no havia menjat res. Jo li vaig contestar que a la nit em trobava malament i havia vomitat, i va semblar que s’ho creia, així que em vaig tranquil·litzar. Després em vaig mirar a mi mateixa i vaig veure que m’havien posat sèrum, que segons recordava porta 1500 calories, així que vaig pensar que després hauria d’anar a córrer una estona. Després de parlar amb els infermers i metges me’n vaig anar tranquil·lament a casa preparant-me per tornar a l’endemà a l’institut i que tothom em mirés i parlés de la noia que s’havia desmaiat a classe.
L’endemà em vaig vestir amb un jersei gruixut que marcava una mica més la figura que la dessuadora de sempre, així que vaig haver de fer uns quants abdominals més dels habituals. Em vaig tornar a maquillar i abans de marxar em vaig emportar una mandarina, és perquè no em passés com el dia anterior. A l’arribar a la classe la professora em va demanar si ja em trobava millor, però ningú va semblar haver notat la meva absència o haver-se preocupat per mi. Això em va doldre més del que hauria volgut admetre, així que em va marxar la gana i vaig decidir no dinar aquell dia, tampoc.
Com que la meva mare dinava amb mi, vaig fer servir la tàctica de sempre; tallar i remenar el menjar, comentar que bo que li havia quedat, i anar-lo arraconant en un cantó del plat. I vaig seguir tallant, remenant i arraconant el menjar...mentre notava el regust amarg i la culpabilitat d’anar-me destruint a mi mateixa a poc a poc.
Gemma Batlle, 4t B
